Volia creure que no era una persona urbana, tanmateix sempre he tingut una visió urbana tant de les ciutats com de les zones rurals. Em sap greu reconèixer-ho però sempre he vist la vida rural com a una realitat idíl·lica on els humans vivim en pau amb la natura, però en tant que idíl·lica no és necessàriament real. A la vegada, sempre he vist la ciutat com un lloc artificial del qual se n’ha de fugir. Les ciutats han sigut per a mi part del problema ambiental que vivim. Avui vull parlar de les ciutats com a part de la solució.
no images were found
Quan vivia a l’àrea metropolitana de Barcelona fugia diàriament de la ciutat per tornar a “casa”. Però casa era al Masnou, també una ciutat malgrat que els masnovins ens referim al Masnou com un poble. En aquella època somniava en fugir a un poble de veritat, al Pirineu. Però al meu subconscient, malgrat renunciar a tantes comoditats com em podia imaginar, sempre mantenia l’aigua, la calefacció, internet, l’electricitat, els serveis mèdics. Sempre mantenia els serveis bàsics en la vida rural. No em podia imaginar la vida rural sense farmàcies, metges, benzineres. Suposo que pel fet que el subconscient no els pot obviar fàcilment, són bàsics. Amb el temps, he arribat a la conclusió que el meu imaginari fantasiejava amb una vida rural de facto urbana. Ara veig Europa, els Estats Units, el Japó o Austràlia com a exemples de regions totalment urbanitzades.
Imaginem-nos ara una realitat rural en una zona fora d’aquestes regions. Per exemple, imaginem-nos la vida rural a la Xina on accedir a aigua potable, calefacció, internet o electricitat no és sempre fàcil. És possible que no podem accedir a cap dels serveis bàsics, inclòs el menjar. Evidentment, en aquesta realitat rural tan llunyana (no només geogràficament) del que jo imaginava, te l’esperança de vida molt baixa. És normal, doncs, que la gent que pertany a aquesta realitat rural aspiri a una altra vida. La oportunitat que cerquen passa, indubtablement per a ells per mudar-se a les ciutats. Evidentment, les famílies que trien emigrar, aspiren només a una realitat urbana molt precària. Perquè migren doncs? Pel mateix que van migrar els nostres avis als anys 50. Migren per a tenir esperança; per a ells i sobretot per als seus fills.
no images were found
Les famílies que es desplacen a les ciutats, ho fan en unes condicions molt precàries. Però, els barris de nouvinguts són suburbis de gent amb aspiracions i determinació. És a dir, la gent que migra somnia en una vida millor. I quan la majoria de la gent somnia en una vida millor, ho aconsegueix. Quan les aspiracions i la determinació són compartides i majoritàries, la precarietat no és permanent. Alguns dels nouvinguts es mudaran a un altre barri de la ciutat. Però la majoria es quedaran i transformaran el suburbi en un barri amb tots els serveis i totes les oportunitats. En aquest procés, que és local i global alhora, les ciutats s’urbanitzen. Però el procés és molt més ampli i no només les ciutats s’urbaitzen. La gent que migra a la ciutat, marxa moltes vegades deixant part de la família a la zona d’origen. Al migrar agafen el ferm compromís d’enviar diners i recursos periòdicament. Si se sumen els recursos enviats des de les ciutats pels nouvinguts, als membres de les famílies que han quedat al lloc d’origen, s’obté una quantitat és ordres de magnitud superior a la que envien les ONG. Els nous recursos s’utilitzaran per dotar de serveis bàsics a la vida rural. Procés que comportarà que la vida rural també s’urbanitzi.
no images were found
